Era un diumenge assolellat de principis de març. Ara ja fa quatre anys. Ens despertàvem amb la trista notícia que un dels nostres genis contemporanis ens deixava. Ho feia amb empremta, com sempre havia viscut. Amb uns versos que ell va immortalitzar amb l’Orquesta Fireluche i que encara avui ressonen:
Que no et facis vella sense fer-te gran
Que no et facis gran sense créixer
Que no perdis la inèrcia del somriure
Que no oblidis la urgència del moment
Pocs artistes han sabut condensar amb tanta força l’esperit d’una generació i, alhora, continuar parlant al present. Pau Riba va ser això: un creador lliure, irreverent, radicalment original i profundament arrelat a la terra. Recordar-lo no és només un gest de memòria; és també una manera de tornar a posar al centre una obra que va obrir camins i va sacsejar convencions. Amb aquest esperit va néixer Dioptria55, el projecte impulsat per TRESC i GREC Festival de Barcelona per homenatjar el llegat de Dioptria, el disc que va marcar un abans i un després en la música catalana.
Publicat fa 55 anys, Dioptria és considerat una peça fundacional: el primer gran disc de rock en català i una obra que, en plena dictadura, va obrir una escletxa de modernitat, experimentació i desobediència cultural. El projecte commemoratiu no volia quedar-se en la celebració simbòlica. Volia recuperar aquella energia i projectar-la cap al present amb un espectacle musical en directe que es va estrenar al Grec en una nit estrellada i màgica de juliol.
L’homenatge va voler fer reviure l’univers de Pau Riba amb una mirada contemporània. L’escenografia, inspirada en la Formentera hippy dels anys setanta, situava el públic en l’imaginari d’una època en què Dioptria va irrompre com una sacsejada sonora i poètica. El disc, publicat el 1970, va marcar un punt d’inflexió en la música catalana per la seva llibertat radical, el seu esperit irreverent i la seva capacitat de trencar motlles.
La proposta va reunir una quinzena d’artistes de l’escena actual, que van reinterpretar el repertori amb sensibilitats diverses però amb un mateix fil conductor: mantenir viu l’esperit transgressor de Pau Riba. La direcció artística va anar a càrrec de Caïm Riba, fill del músic, i de Pol Segarra i Carré, cap de l’àrea de música de TRESC, amb De Mortimers com a banda base. Sobre l’escenari s’hi van anar sumant veus com Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Rita Payés, La Ludwig Band, David Carabén, El Petit de Cal Eril, Oriol Tramvia, Alosa, Ivette Nadal, Remei de Ca la Fresca, Pascal Comelade, Pol Batlle, Dolo Beltrán, entre d’altres. El resultat va ser una lectura coral de Dioptria, fidel a la seva essència i, alhora, oberta al present.
La iniciativa encaixa amb la manera d’entendre la cultura d’Abacus. La cooperativa comparteix amb Riba una mateixa intuïció fundacional: la cultura no és ornament, sinó una eina de llibertat. Recuperar Dioptria avui és també defensar la singularitat, la mirada crítica i la capacitat d’arriscar. Dioptria55 és, en aquest sentit, molt més que una commemoració: és una aposta perquè una obra decisiva continuï interpel·lant noves generacions. I també una manera de recordar que la cultura catalana s’ha fet forta gràcies a veus que, com la de Pau Riba, no van tenir por d’anar més enllà.
FOTOGRAFIES: Beth Magre
