Ens trobem amb Jaume Roures (Barcelona, 1950) a la nova Casa Abacus, al bell mig del Raval. No és un barri qualsevol per a ell: aquí hi va néixer i ara hi torna per desenvolupar un nou repte professional: el naixement d’Abacus Futur, l’empresa de creació de continguts editorials i audiovisuals d’Abacus. La seva trajectòria professional és simplement impressionant: més de 10 anys a TV3, formant part de l’equip fundador de la televisió pública; 30 anys a Mediapro, l’empresa de continguts audiovisuals que va crear i des d’on ha produït films amb directors com Woody Allen o Fernando Leon de Aranoa entre molts d’altres; ha impulsat documentals de denúncia política i social; i ha revolucionat les transmissions esportives i la gestió dels drets del futbol i d’altres esports. Des de mitjans de 2024, ha encetat una nova aventura amb Abacus Futur. Amb ell ens disposem a parlar del present i del futur de l’audiovisual; del rol que pot jugar Abacus en les indústries culturals; i del paper de la cultura al nostra societat. Una conversa deliciosa on queda clar li agraden els reptes i que hi ha posat els cinc sentits perquè aquest projecte tingui èxit.
La teva arribada a Abacus s’ha rebut amb molta alegria, i també amb molt de respecte. Ara que ja fa uns mesos que vas coneixent la cooperativa des de dins, com creus que des d’una empresa com aquesta es poden crear continguts editorials i audiovisuals que serveixin per construir una societat més plural i enfortir el pensament crític?
Abacus ja està en aquesta línia, ho hem vist en campanyes com les Nenes Valentes, o amb la producció de molts documentals. Sense anar més lluny, fa poc s’ha estrenat el documental sobre el restaurant Disfrutar. Què hi expliquem, allà? Doncs és una obra que parla de la creativitat, el talent, la cultura de l’esforç i del treball en equip… Es tracta d’això. No ho abordem des de la frivolitat de la deconstrucció de la patata, és una altra cosa. I en aquesta capacitat d’anar més enllà en la creació de continguts Abacus ja té un currículum prou ampli. Moltes vegades s’interpreta que aquests continguts són directament polítics. Jo crec que hi ha moltes maneres de fer continguts que tinguin a veure amb el nostre imaginari i que tinguin a veure amb valors. A finals d’anys m’incorporaré a l’equip audiovisual.
Però, a veure, com es pot combinar la vocació cultural i transformadora d’un projecte com Abacus amb la necessitat d’arribar a grans públics? Perquè és un dilema complicat de resoldre…
Jo crec que en el mateix món del cinema, dels continguts audiovisuals, s’han creat unes categories on es deia “això és cinema comercial” i era com un estigma. I per mi, tant quan editem llibres com quan fem un film, el que hem d’intentar és fer arribar el que volem dir al major nombre de persones. I si això no passa és que alguna cosa fem malament. Si una editorial publica un llibre i no es ven, es considera un fracàs. En canvi, al món audiovisual, si fas una producció que veuen quatre gats però has anat a un festival, no passa res perquè és com si l’important no fos arribar a la gent sinó crear continguts d’una altra qualitat. Jo crec que això és un error: si no et mira la gent o no et compra el llibre, és que ho has fet malament. El repte és fer continguts que transmetin el que volem dir i que arribin a tothom. I si no ho aconseguim, si punxem, no és perquè la gent sigui idiota; és culpa nostra.
Has dit en alguna ocasió que “fer continguts útils i que respectin el públic funciona”. Quins són per tu els principis bàsics perquè un contingut sigui útil?
T’ho responc amb un exemple recent. L’última pel·lícula que vaig fer, El 47, envia els missatges correctes sobre la immigració, sobre l’habitatge, etc., amb una història de fa 50 anys i amb un parell de personatges potents. En el fons és una història de fa tants anys però que parla dels mateixos drames actuals. És molt lamentable però és així. I tot i no ser una comèdia ha funcionat millor que moltes comèdies. I no tinc res contra aquest gènere; només ho dic perquè sovint es contraposa dient que la comèdia és comercial, arriba a un públic ampli… i l’altre se suposa que és per a gent intel·ligent.
Aquesta pel·lícula va connectar emocionalment amb moltíssima gent…
A mi m’ha sorprès molt positivament la gent que em venia i em deia “aquesta és la història de la meva família”. Gent que, a més a més, jo tampoc identificava com a fills de la migració. En aquest sentit, també va ser el missatge de l’Eduard Sola als Gaudí parlant de La casa en flames. Ell va dir que gràcies a allò públic, ell, net de gent analfabeta, havia pogut col·laborar a construir el país a través d’explicar històries. Històries de gent real, com els que surten a El 47: la monja catalana, l’extremeny que ha hagut de fugir de la misèria i la repressió i com mantenir la dignitat els fa trobar-se defensar els drets. I ho fan en unes condicions que eren duríssimes i que és molt difícil pels nostres fills entendre tot el que va passar i va significar. Però és important explicar- ho i que s’entengui. I que ho facin persones com l’Eduard Sola. Tan de bo en el futur hi hagi persones d’orígens diversos que puguin explicar històries catalanes des de les seves realitats.
Doncs parlem de futur perquè en un context de concentració global dels mitjans i les plataformes, quin avantatge o responsabilitat té un projecte cooperatiu i arrelat com el d’Abacus?
El primer que cal considerar és que la competència dona moltes oportunitats. D’entrada, en allò que té relació amb l’audiovisual, les plataformes aporten uns súper pressupostos per elaborar continguts. Actualment, en el mercat hi ha cada any 100.000 milions que no hi eren abans. Per tant, si fas producte de qualitat, s’obren unes finestres d’oportunitats que 5 o 6 anys enrere no existien.
Però en el cas d’Abacus hi ha un factor d’avantatge que és molt important: la proximitat. Les llibreries i botigues, que hi són des de fa dècades, des de tota la vida, poden oferir aquesta proximitat. Som només nosaltres que hem de saber explotar aquest gran valor que ens permet conèixer el client, poder-hi parlar, saber respondre les seves inquietuds, d’explicar-li per on van les tendències… i treballar amb qualitat. Això Amazon no ho pot oferir. Quan compres en aquestes grans plataformes entres en un lloc impersonal que té coses barates i que t’ho enviaran a casa en 48 hores, però no podràs parlar sobre un llibre, demanar referències, sentir-te cuidat… Tampoc no tindràs la seguretat que allò que rebràs estarà en bon estat, hauràs d’estar pendent a casa… Hem de saber aprofitar I totes aquestes febleses dels grans monopolis.
Això serveix quan parlem de botigues. Però en la resta d’àrees de negoci d’Abacus, com s’aplica aquest exemple?
Fixa’t en le cas de la premsa comarcal i local. Crec que és l’única que continuarà existint perquè explicarà coses que els altres mai explicaran. Perquè no tenen ni espai ni voluntat i captaran un mercat publicitari que no es pot expressar o que no té la capacitat d’expressar-se als grans mitjans. Això m’ha fet pensar amb en Joan Font, el propietari de BonPreu. Fa uns dies, en una xerrada a gent d’Abacus, ell explicava aquest mateix model basat en la qualitat i en la proximitat. El que fa ell i el que fem nosaltres a Abacus és el mateix amb una diferència: que nosaltres fem continguts. Per tant, el pes social i polític no és el mateix, nosaltres tenim una responsabilitat. I quan fem pel·lícules o llibres, aixequem banderes.
A la primera Escola Juli Vela et vam preguntar si es podia guanyar un Oscar des de Barcelona. Abacus aposta per crear continguts des de Catalunya, en català però també en altres llengües. Com s’aconsegueix aquest equilibri entre defensar la llengua pròpia i arribar a públics diversos i internacionals?
Aquest repte no té a veure amb la llengua sinó amb la qualitat. I poso sempre l’exemple dels danesos, que són com nosaltres en termes de quantitat, que parlen una llengua molt més complexa que la nostra però que han guanyat un espai al món del cinema i la televisió gràcies a la qualitat. I aquesta és la qüestió de fons, la resta és victimisme de molt baixa qualitat.
Els nòrdics han construït uns continguts de thriller de serie, que es diu noir, amb unes històries molt bones. Es posen a la nit gelada i són capaços de traslladar-te a un món molt diferent del teu, i han estat capdavanters amb el thriller polític, amb el gran exemple de Borgen. Les històries que expliquen són collonudes i la llengua no és cap impediment perquè si no la saps se salva amb els subtítols. Perquè respectar la versió original és molt important per respectar-ne la qualitat.
Llavors podem fer el mateix aquí?
Sí, però aquí sempre ens busquem coartades diverses per no haver de fer les coses com cal. Es tracta d’invertir diners per exemple en enviar a la gent que destaca en el camp de la interpretació a als Estat Units, de la mateixa manera que enviem gent a fer màsters de tot tipus arreu del món. Ens hauríem de preguntar per què aquest model d’internacionalització no serveix pels actors, els guionistes o els productors. No ens ho plantegem perquè tenim una mirada molt curta.
Abacus Futur vol ser un punt de trobada dels millors creadors del país. Què necessita un creador per poder desenvolupar projectes amb ambició i garanties des de Barcelona?
El que necessites són bones històries. Això és el primer. Després, has d’anar trobant els mitjans. Però si la història no és bona ja hi pots posar els diners i els recursos, que no funcionarà. Ara bé, els mitjans no són només diners per tirar-ho endavant. Et poso un exemple: El buen patrón sense el [Javier] Bardem no és el mateix. És molt difícil que un altre actor pugui fer el que va fer a la pel·lícula. Allà hi teníem una bona història combinat amb un gran talent per fer el personatge. Aquesta és la feina del productor: fer casar aquestes bones històries amb la gent que millor les pot dirigir i la gent que millor les pot interpretar. No vull dir que sigui fàcil. Però és un camí que no et pots estalviar.
Fa gairebé un any que coneixes Abacus des de dins. Què has descobert del món cooperatiu que no coneixies abans? En què creus que cal millorar?
Jo vinc d’una experiència de negoci molt diferent. Dels meus últims 40 anys, 10 els vaig passar a TV3 i 30, a Mediapro. Els meus clients eren des d’un club de futbol a multinacionals de la televisió i no t’hi podies relacionar de la mateixa manera. Per tant, hi ha una part de la feina que es fa a Abacus que no s’assembla al que jo he fet. Però sí que detecto algunes coses que podem fer millor. Per exemple, a Abacus tot és molt lent. Això és normal que passi en empreses que van creixent on es van creant una sèrie d’obligacions i d’estructures que abans no tenies. Ens cal ser més àgils.
I després hi ha una altra reflexió. Em dona la sensació que hi ha gent que creu que les empreses que són cooperatives no han de guanyar diners. I això és un error perquè si no tenim beneficis no podrem tirar endavant nous projectes ni ser ambiciosos. Una cooperativa no és un grup d’empresaris que guanyen diners, però això no treu que no calgui tenir objectius ambiciosos. Perquè si no piquem pedra, si no som àgils, doncs punxarem. Cal que estiguem al peu del canó sempre, cada dia. Ho dèiem abans: en aquest món cada dia hi ha més competència global i això ens obliga a ser més intensos, més responsables, més ràpids.
Per acabar, on t’agradaria que hagi arribat Abacus Futur d’aquí cinc anys? Què s’hauria d’haver aconseguit perquè puguem dir que ha valgut la pena aquesta aposta?
No ho sé, la veritat. Mira, jo de petit no volia ser bomber. Quan m’he fet gran, tampoc. Fa un any i mig jo pensava que em moriria a Mediapro i ja no hi soc. Per tant, no sé on serem d’aquí a 5 anys. El que a mi m’interessa és la visió que tenim i els mitjans que hi posem per avançar. Fins a on arribarem o no depèn de moltes coses. Sobretot dels mitjans que hi anem posant. I no parlo només de diners. Em refereixo a la professionalitat, al rigor, a la responsabilitat, al respecte cap als companys i cap enfora. Si tots aquests atributs són el teu pa de cada dia, d’aquí a cinc anys seràs molt enllà i d’aquí a 10 anys encara més amunt. Això és el més important, la resta és fer volar coloms. D’aquí a 5 anys facturarem 500 milions? Per què hi poses límits? Potser seran 600 milions…
